De vegades penso en lo immensament afortunat que sóc. Com dic en la capçalera d'aquest blog, les millors coses d'aquesta vida, no són materials. Tenir una gran riquesa en aquest sentit no només costa molt sinó que cal apreciar-la i conservar-la, perquè és una cosa preciosa.
Mai m'hagués imaginat tot el que m'ha passat en aquests últims mesos, però la vida és així, i com diu el tòpic, quan menys t'ho esperes, patapam.
Demà faré el camí vers tu, em sento nerviós i emocionat. No m'agrada la idea de tenir-te només 48 hores per mi i després haver d'estar un mes més sense tu, però escullo donar gràcies pel que tinc enlloc de queixar-me pel que no tinc. De manera que malgrat tot, estic content. Content, però nerviós!
Creuaré aquests 1500km per trobar-te.
Volaré de tornada amb el cor encongit.
I esperaré el 13 d'abril. Esperaré.
