Avui fa tres anys que visc a Terrassa.
Tres anys des d'aquell dia fred i amb plujim en el que totes les meves coses van quedar empaquetades i carregades en un camió. Li deia adéu a Barcelona. Jo, el més urbanita del món, "renunciant" a la gran ciutat per traslladar-me al Vallès Occidental.
Va ser un dia ple de família, d'amics, d'emocions i d'esforç ja que els meus mobles no son precisament lleugers...
Un cop tothom era fora i el pis buit, vaig donar-hi un últim cop d'ull. Pel meu cap passaven mil moments entre aquelles quatre parets. Moments feliços de sopars fins les tantes, de matins de ressaca i de tardes de sofà. Moments de soletat i d'angoixa, també. Matins de bricolatge i nits... bé, deixe-m'ho córrer, nits de tot tipus...
I li vaig dir adéu. Al tancar per sempre la porta sabia que no només em desplaçava trenta quilòmetres enllà sino que estava a punt d'obrir també el camí de la meva nova vida. Una nova vida desitjada i esperada durant molt temps.
I el canvi va ser gran. En qualitat i en quantitat. Terrassa oferia tot el que jo volia i necessitava, però m'hi havia d'adaptar. I això no va ser fàcil per un urbanita que vivia en ple centre i estava acostumat a tenir-ho tot al costat de casa, literalment.
Jo era dels que deien:
Jo: I tu on vius?Algú: A Terrassa
Jo: A Terrassa! Uala! Que lluny, no?
Algú: ?¿?¿?
Doncs mira, no. No esta gens lluny, però ara entenc el comentari perque jo també el feia!
La vida a Terrassa en aquests anys s'ha demostrat ser tranquila i segura. Terrassa és com un poble gran, surts al carrer i inevitablment abans no arribis al Mercadona ja t'has trobat a dos que coneixes, però suposo que es això el que li dona un punt de seguretat i tranquilitat.
D'altra banda, òbviament, no hagués anat a Terrassa si no fos perque hi visc feliçment casat!
I per això Terrassa és des de fa tres anys la meva ciutat, casa meva!
