Can Vies

Quan veig com quatre arreplegats es dediquen a trencar-ho tot, bancs, sí, però també comerços de persones que no tenen res a veure, i portes d'entrada a vivendes, contenidors, mobiliari urbà, i un llarg etc... no puc suportar-ho. No ho entenc. Em supera.

Si es veritat, com es comenta, que els violents no tenen res a veure amb Can Vies, ja trigueu a desmarcar-vos. Si no és així, ho trobo terrible.

La Catalunya que volem no es pot construir, sota cap concepte, mitjançant la violència gratuïta, la amenaça i la força. Simplement per mi, no es el camí.

Si totes les associacions de Catalunya que donen un servei a la comunitat, de qualsevol tipus, defenséssin el fet que ocupar un edifici es lícit, tindríem milers d'ocupacions, i això no pot ser.

A Barcelona, senyors i senyores de Can Vies, hi ha moltissims locals en lloguer, la vostra tasca la podeu desenvolupar, si de veritat ho voleu, de manera completament legal, però "como todo hijo de vecino", pagant un lloguer i currant.

Però no. Es més guay, i més alternatiu oKupar (així amb K, que es mes xuli) un edifici i explotar-lo per la cara durant vint anys. Que els veïns hi estiguin o no d'acord amb això, és completament indiferent, es el fet el que esta malament per mi. I jo sóc de Sants i hi he passat moltissims cops per davant de Can Vies, ho conec, però iImagineu que jo volgués muntar una ong de recollida d'aliments, i per fer-ho decidís ocupar un edifici. La meva tasca seria molt lícita, però els meus mètodes no.

I és aqui on penso que s'equivocaven. I on s'equivoquen ara es amb la violència.

Trobo que la CUP ha signat la seva sentència electoral a les properes eleccions havent vorejat la toleració de la violència i amb una disculpa que arriba tard i penso que es molt lleugera.

Una altra teoria que corre per la xarxa i que trobo força creïble també es que els radicals no tenen res a veure amb el tema i que en realitat son grups organitzats i vinguts d'Espanya per desestabilitzar la imatge de la Catalunya pacífica.

I pintar aquest panorama apocal.líptic a Catalunya li ve genial al govern espanyol per justificar, per exemple, que a Calella s'estiguin agrupant dotacions de la policia nacional, que no pinten res aquí, però mira, ja hi son "per si de cas". Quin cas? Ho sabem tots, impedir la consulta. Però això és una altra qüestió.

 

En qualsevol cas: NO a la violència.

Estimar

Hi ha moltes persones, animals, coses, llocs als que estimar, i per tant moltes maneres d'estimar també. 

La estimació a les coses materials potser és la més superficial, com aquella samarreta que per més vella i foradada que estigui te la segueixes posant, perquè t'hi lliga un vincle invisible. I per més que et "recorden" de tant en tant que és hora de llençar-la, no vols, no pots! 

La estimació als animals es bonica també. Estimar-se al teu gos com el que és, un més de la família, es una cosa que el que no ha tingut gos, no sap què se sent. Quan aquell gosset que ha estat amb tu tants anys, amb el que has jugat fins treure la llengua tant com ell, s'en va per sempre, el cor s'encongeix i sents que amb ell s'en va també una part de tu. Fa molta llàstima i es plora molt la pèrdua d'aquest amic fidel fins al límit. 

La estimació a les persones supera totes les altres, sense cap dubte. L'amor d'una mare i d'una mare no té límit ni té preu. La familia, que de vegades estimes i de vegades odies, perque ells son qui et coneixen millor i les seves paraules son les que compten més dins del teu cap, i quan fan mal, fan molt de mal. Però son sempre allà, el seu amor no canvia ni canviarà mai. Es un valor segur. 

La estimació a la parella, primer com part de tu i amb el temps passant a formar part de la teva familia, però òbviament en un cercle molt més petit. La parella omple l'espai de l'amor íntim, privat, delicat i necessari per anar endanvant, que t'aguanta els mals dies i et dóna la mà quan ets a punt de caure, que riu amb tu i et sorprèn amb un pastisset on hi diu "T'estimo". Això tampoc té preu. 

La estimació al teu país, uf! diuen que l'amor més gran a un país el té l'emigrant, i jo afegiria aquells que com jo, senten de pertànyer a un país que no està escrit en el carnet d'identitat. Però ja som aprop, molt aprop. Quan hi penso s'em posa la pell de gallina. Estimar-se la terra, la cultura, la llengua,.. uf, m'emociono! 

Tan lluny, tan aprop.

Admirar la bellesa present a Espanya.
No parlo de polítics, no parlo de pactes, no parlo de sobres, ni d'insults, ni d'envejes.

Parlo de recórrer Espanya y trobar cara a cara la seva gent, de veure els seu paisatges, de tastar el seu menjar.
Per posar pocs exemples:
D'Euskadi guardo la simpatia i la força de la seva gent.
D'Aragó la noblesa, la constància i tenacitat.
D'Andalusia la alegria, l'olor de tarongina i gerani.
De València el somriure, la llimona i la olor del sofregit de les paelles.
De Madrid? Madrid té un lloc especial en el meu cor, pels meus amics i per lo bé que ho passat sempre allà.

Quan penso en tots aquests llocs en els que he estat i lo bé que ho he passat, m'emociono. Aquesta admiració és real.

També he recorregut Itàlia quasi bé de costat a costat i allí m'ha passat una cosa similar:
De Milà guardo la seva esclavitut per la moda portada al límit.
De Sicília la simpatia de la seva gent i la olor de llimona.
De Toscana el seu accent inconfundible i el seu gran patrimoni artístic.
De Puglia el seu menjar, les oliveres i un cop més, la seva gent.
De Roma? Roma també té un lloc especial al meu cor. Molt especial.

La meva admiració per Itàlia és enorme. I aquesta admiració, també és real.

Admirar tota la riquesa i la bellesa d'Itàlia no és incompatible amb admirar també la riquesa i la bellesa d'Espanya.

I jo em pregunto:
El fet que Itàlia i Espanya siguin dos països diferents minva la meva capacitat d'admirar la bellesa i la cultura més d'un que de l'altre?
Jo crec que no.

Quan Catalunya es converteixi en un pais, Espanya i tota la seva bellesa seguiràn allà, la meva estimada Andalusia seguirà allà amb la seva tarongina i el seu gerani, i la meva estimada Roma seguirà allà a l'altre costat del mar, eterna com sempre.

Volem votar, volem decidir el nostre futur, volem construir de zero un país nou, ben fet, amb una base sòlida i com no, amb molta il.lusió i molta força.
I per suposat, essent amics i aliats dels nostres veïns.

La voluntat d'un poble va sempre per davant de qualsevol polític i qualsevol llei, sempre ha estat així.

Catalunya, nou estat d'Europa.