El meu pare va arribar a Catalunya quan encara era un nen, amb una maleta quasi buida de coses, però plena d'esperances.
Aquí es va esforçar, va treballar, va estudiar i s'ho va currar molt per fer realitat els seus somnis.
I va conèixer la meva mare, una noia de l'eixample dret de Barcelona.
Junts van patir per fer anar endavant els dos fills que vàren veure la llum a Barcelona a principis dels setanta.
Crescuts i educats sota la escola i la universitat pública catalana, amb la gran sort de tenir com a llegüa materna, dues llengües.
Jo sóc el resultat de tot això, català de sang catalno-andalusa.
No renunciaré mai a estar orgullós de la sang granadina que porto a les venes.
I tampoc renunciaré mai a estar orgullós a la meva catalanitat.
Sóc com d'altres milers de homes i dones d'aquest país, fills d'inmigrants i locals. Xarnegos, que deien. Però sens dubte, catalans.
M'estimo Catalunya, és casa meva, la meva terra, on vaig néixer, on vull créixer i prosperar.
I voldria veure a Catalunya, com diu el nostre himne nacional, com torna a ser rica i plena, lluny de asfixies econòmiques i polítiques a les que ens veiem sotmesos.
Vull poder parlar una de les meves llengües maternes sense la por a ser reprès.
Vull poder fer realitat el somni de que junts, podem construir un país millor, més just, més pròsper, més solidari i més tolerant.
No és un somni impossible. No ho es!
Cal que ens adonem que la llibertat de Catalunya no implica la pèrdua d'altres identitats, perque com us deia, jo sempre em sentiré meitat andalús, això és una cosa que ningú mai podrà treure'm.
Però sí tinc la oportunitat de construir un futur millor per mi i pels que vindràn més endavant, quan jo ja no hi sigui.
I per mi, aquest futur millor passa per la independència.
Junts farem realitat aquest somni!!
Visca Catalunya!
