Independència!

El meu pare va arribar a Catalunya quan encara era un nen, amb una maleta quasi buida de coses, però plena d'esperances.
Aquí es va esforçar, va treballar, va estudiar i s'ho va currar molt per fer realitat els seus somnis.
I va conèixer la meva mare, una noia de l'eixample dret de Barcelona.

Junts van patir per fer anar endavant els dos fills que vàren veure la llum a Barcelona a principis dels setanta.
Crescuts i educats sota la escola i la universitat pública catalana, amb la gran sort de tenir com a llegüa materna, dues llengües.

Jo sóc el resultat de tot això, català de sang catalno-andalusa.
No renunciaré mai a estar orgullós de la sang granadina que porto a les venes.
I tampoc renunciaré mai a estar orgullós a la meva catalanitat.

Sóc com d'altres milers de homes i dones d'aquest país, fills d'inmigrants i locals. Xarnegos, que deien. Però sens dubte, catalans.

M'estimo Catalunya, és casa meva, la meva terra, on vaig néixer, on vull créixer i prosperar.

I voldria veure a Catalunya, com diu el nostre himne nacional, com torna a ser rica i plena, lluny de asfixies econòmiques i polítiques a les que ens veiem sotmesos.
Vull poder parlar una de les meves llengües maternes sense la por a ser reprès.
Vull poder fer realitat el somni de que junts, podem construir un país millor, més just, més pròsper, més solidari i més tolerant.

No és un somni impossible. No ho es!

Cal que ens adonem que la llibertat de Catalunya no implica la pèrdua d'altres identitats, perque com us deia, jo sempre em sentiré meitat andalús, això és una cosa que ningú mai podrà treure'm.
Però sí tinc la oportunitat de construir un futur millor per mi i pels que vindràn més endavant, quan jo ja no hi sigui.

I per mi, aquest futur millor passa per la independència.

Junts farem realitat aquest somni!!

Visca Catalunya!

El millor de mi

Son ja dotze els mesos que estem junts. Dotze mesos en els que m'has fet entendre que les ferides del cor, fins i tot les més profondes, poden guarir. Dotze mesos per voltar pàgina i oblidar el passat. Dotze mesos per aprendre de nou a creure en l'amor.

He escollit lliurement de donar-te el millor de mi, però malhauradament el paquet comprèn també, de vegades, el pitjor de mi. La vida és així, no sóc perfecte i no ho ets tu tampoc, però tant se val perque sabem resoldre els conflictes sempre en manera satisfactòria, i admetem-ho, durant la nostra vida ens barallarem molts cops! hahaha

Aquest camí que fem dia a dia, es fa sempre més fàcil, més autèntic, més proper, més "tu i jo".Hem après a tenir el nostre espai compartint però la major part del nostre univers.
Sabem entendre no només les paraules que diu l'altre, sino que sabem també llegir-nos el pensament de manera que n'hi ha prou amb una mirada per comunicar-nos perfectament.

Aquest és el tresor que tenim, que compartim, és preciós, fràgil, per cuidar cada dia. I com passa sovint, les millors coses de la vida, no son materials.

Vull continuar compartint aquest tresor nostre que creix dia a dia, perque sóc molt, molt feliç amb tu.

Bon aniversari amor meu.

Junts

Aquest matí ha passat una cosa extraordinària quan venia cap a la feina, una cosa que m'ha sorprès i m'ha agradat molt.

 

Situació: un munt de cotxes i de motos esperant tots a que canviés un semàfor en vermell a la zona industrial de la zona franca.

 

Quan ja feia una bona estona que esperàvem a que canviés (i no ho feia), una moto ha accelerat i s'ha saltat aquest semàfor i el següent, i ha tirat endavant. Jo el primer que he pensat ha estat "mira aquest...", però acte seguit i després d'uns segons més, el semàfor no es posava verd. Aleshores ha succeït. Tots els cotxes i motos al mateix temps, com si estiguéssim connectats, hem arrencat de cop, i tots, en bloc, ens hem saltat tots dos semàfors, no hi ha hagut res que ens aturés, perque estavem tots d'acord. Ha estat fantàstic.

 

La conclusió a la que arribo és la següent: per encendre un foc, cal una espurna, per donar ales a un conjunt de persones fartes d'esperar, cal un atrevit que s'adoni que ja n'hi ha prou. Inmediatament, la resta reflexiona i s'uneix.

 

I òbviament no puc evitar comparar-ho. L'onze de setembre del 2012 va esclatar l'espurna que va encendre un foc d'un milió de persones, fartes d'esperar que es respecti el seu pais en quan a drets, economia, cultura i llengüa.

 

Si tots anem d'acord, no hi ha semàfor que ens aturi, que no ho veieu?

 

Tots junts fem pinya!!

 

Avui

Estimat papa,

Un dia com avui tu te'n anaves en un viatge només d'anada. Un adéu que tot i els anys, continua semblant-me com si fos ahir.

Cou encara, si. Imagino que serà sempre així, però tu saps que jo et recordo sempre amb un somriure, es la meva manera d'honorar-te com et mereixes.

Però aquest any papa, és diferent. He anat endavant com em vares ensenyar, he lluitat durant anys per allò que desitjava. He lluitat per tenir una formació acadèmica de qualitat, he lluitat per tenir una bona feina, i he lluitat moltíssim per tenir una casa tota meva, amb els meus petits passos finalment he arribat al punt on volia anar, però em faltava encara l'amor.

He escrit sovint en algun bloc la frase "que difícil es trobar algú a qui estimar". I de fet ho és, però avui finalment puc dir-te que sóc feliç papa, perquè he trobat una persona amb qui compartir la meva vida. Ell te un munt de precioses qualitats, estic segur que t'agradaria. Es de fiar, sociable, es bo amb mi, i tinc la gran sort de saber que m'estima de veritat. Ell és, ja des de fa molt temps, al primer lloc de la meva llista. Jo me l'estimo. Fins i tot la mama està boja per ell, com no podia ser d'una altra manera!

I hem començat a construir una vida junts, no sense treballar-nos-ho, òbviament. Però creu-me que dono gràcies cada dia d'estar al seu costat, tot i que de vegades m'enfado (saps que tinc el meu caràcter), jo sóc així! El meu amor per ell no canvia. No pot canviar.

Avui somriuré amb ell, i somriuré per tu.
Aquell somriure que et dedicaré avui quan pensaré en tu, tindrà, com sempre papa, tot l'amor que encara sento per tu.
Penso en tu. T'enyoro :)

El meu camí cap a tu

De vegades penso en lo immensament afortunat que sóc. Com dic en la capçalera d'aquest blog, les millors coses d'aquesta vida, no són materials. Tenir una gran riquesa en aquest sentit no només costa molt sinó que cal apreciar-la i conservar-la, perquè és una cosa preciosa.

 

Mai m'hagués imaginat tot el que m'ha passat en aquests últims mesos, però la vida és així, i com diu el tòpic, quan menys t'ho esperes, patapam.

 

Demà faré el camí vers tu, em sento nerviós i emocionat. No m'agrada la idea de tenir-te només 48 hores per mi i després haver d'estar un mes més sense tu, però escullo donar gràcies pel que tinc enlloc de queixar-me pel que no tinc. De manera que malgrat tot, estic content. Content, però nerviós!

 

Creuaré aquests 1500km per trobar-te.

Volaré de tornada amb el cor encongit.

I esperaré el 13 d'abril. Esperaré.

La Catalunya que somio

La Catalunya que somio és un estat membre de la unió europea, amb l'euro com a moneda, amb un dels atur més baixos de la zona euro, amb una renda per càpita elevada, una sanitat de qualitat, un ensenyament excepcional, de joves preparats, d'adults treballadors i d'avis atesos.

 

Una Catalunya sense excèrcit però amb dotacions suficients de bombers i demés cossos.

 

Una Catalunya de pau, on totes les cultures son acceptades, un país de tolenrància i solidaritat.

 

Un pais on set milions d'ànimes criden com una sola veu, orgullosos de ser qui som.

 

Catalans, queda molta feina a fer, així que som-hi!

 

Tots junts ho aconseguirem!

Tu em fas feliç

Ets honest, treballador, sincer, comparteixes la meva visió del sentit comú, saps lluitar pel que vols, saps arriscar-te, no et fa por dir el que sents, ets prou sensible com per emocionar-te i prou fort com per fotre un cop de puny a la taula quan cal, ets sociable, simpàtic, bon ballarí, perseverant i moltes, moltes, moltes coses més...

Em sento extremadament afortunat de que m'hagis escollit per caminar al teu costat. El meu amic, el meu amant, un còmplice i un company, tot en un!

En aquest món no-perfecte, i no-ideal, també de vegades em fas enrabiar, i de vegades sóc jo qui et fa enrabiar a tu, trobo que es sa i es bo que sigui així, la vida es composa de moltes petites coses, i aquestes també formen part del conjunt, tot i que tinguin tan poca importància.

La felicitat del meu present amb tu es extremadament petita comparada amb la emoció i la alegria de saber que nostre futur junts és un camí molt, molt, molt llarg.

I no per dir-t'ho cada dia tants cops la cosa perd força: t'estimo Carles! encara que siguis a 1500km, encara que pressionis el tub de la pasta de dents pel mig, encara dormis enmig del llit i no em deixis espai, encara que et parli i no m'escoltis, encara... encara... encara... no t'adones que tots els "encara" que hi pugui posar, tots, son xorrades? :)

Junts

Netejar un país dels fraus, trames de blanqueig de diners, tràfic d'influències, etc... és una cosa que requereix:

- Temps per executar legalment les accions contra les persones i institucions implicades.
- Voluntat personal de tots per impedir que torni a passar.
- Accions correctores de regulació més estricta.
- Esforç i ganes de reconstruir, com diu la cançó, els somnis que ens van veure néixer.
- Il.lusió de fer les coses bé i amb seny.
- I feina, molta feina a fer.

Que els catalans som treballadors, és un fet. I que tenim un país de 7 milions d'habitants que òbviament és molt més fàcil de gestionar que un de 45, també ho es.

Hem demostrat ja que tots podem ser una sola veu.
Si caminem junts vers aquesta direcció, res ens podrà aturar.

Volem treballar i que els diners es quedin a casa.
Volem ser lliures un altre cop de decidir el nostre futur.
Volem ser part de l'Europa progressista i desenvolupada.

I ens cal la Independència per aconseguir tot això.

Ningú diu que sigui un camí de roses, però sabem que per sobre de tot, els catalans tenim l'empenta necessària.

Tots junts, per un futur millor!

Independència!

El meu país

El meu país, com deia en Lluís, es tant petit...
Visc en un país petit, de valls verdes, muntanyes nevades, platges, llacs, rius i aiguamolls.
Un país que però no està exclòs de problemes financers i polítics, que d'altra banda ronden també per la resta del món si fa o no fa.

El meu país, fa tres-cents anys, va ser fusionat per la força a un altre, amb una altra llengua i una altra cultura.
Des d'aleshores vivim i convivim amb ells, i sovint en tots aquests anys ens han ofegat i obligat a renunciar a la nostra catalanitat, que ens pertany i de la que estem fets.

I també fa tres-cents anys que no ho aconsegueixen. I no ho aconsegueixen no perquè volguem portar simplement la contrària, no poden perquè no es pot anar contra natura, i no es cap delicte defendre la pròpia essència, sempre respectant les altres òbviament.

Catalans som molts i molt diversos, el fill de pare andalús i mare catalana, fill de gallecs vinguts a Barcelona, catalans blancs, catalans negres, catalans de fisonomia oriental. Tots som catalans, perquè ser català vol dir parlar, viure i compartir la llengua i la cultura catalana.

Som un gran país, solidari i treballador. I només volem que se'ns torni la independència que ens varen robar fa tres-cents anys, res més.

I com diuen a una altra cançó: tornem a les arrels dels somnis que ens van veure néixer!

Tornarà a ser rica i plena!
Visca Catalunya!
Independència!

Somriu

De vegades la vida ens posa a prova. De vegades les proves a les que ens veiem sotmesos ens les posem nosaltres mateixos i després ens queixem. I de vegades les coses, simplement van passant.

 

Vaig llegir un dia no se on que un somriure no costa res i a canvi s'obtenen un munt de coses bones. Penso que és cert.

 

Jo personalment ja fa uns mesos que he començat a posar en pràctica l somriure, ja que fa tres mesos que no porto ortodòncia i a falta d'un últim pas, el meu somriure està quasi bé llest. Però ja l'he començat a provar, i funciona!

 

En la majoria dels casos la persona que reb un somriure com el de la fotografia, instantàniament respon amb un altre somriure igual, i això genera positivitat, bon rotllo. La caixera del súper, la dependenta d'una botiga, la senyora que et trobes a l'ascensor, tots responen igual.

 

De manera que somriu, si la vida et posa a prova, somriu, si t'abogies pels problemes, somriu, si no veus la llum al final de túnel, somriu.

 

Encarar les dificultats de la vida no vol dir necessàriament fer-ho enfadat.

 

Així que somriu !

Recordo

Recordo el dia en el que vaig veure't per primer cop.
Tu estaves d'esquena, duies una samarreta vermella i uns texans. Et fregaves les mans i miraves nerviós de costat a costat.
Jo vaig aparèixer per la porta del bar i durant un parell de segons vaig poder observar-te sense que sabéssis que era allà dret, inevitablement et vaig repassar, i vaig pensar que m'agradaves.
Un segon després, com si sentissis la meva presència, et voltaves i em somreies apropan-te.

La primera cosa que em va cridar l'atenció va ser el teu somriure, la segona els teus ulls blaus. I vaig tornar a pensar que m'agradaves.
Aleshores vaig adonar-me que jo també estava nerviós, i tot i que ho vaig dissimular com vaig poder, jo sí que m'ho notava.

Vem xerrar, molta estona, hores senceres varen passar ben entretinguts, al principi parlant una mica en general i superficialment, i més tard de coses més íntimes. Ens vem intercanviar les primeres pinzellades del que temps més tard hauria estat la explicació completa de les nostres vides.

I se'ns va fer tard.

Quan ens vem acomiadar m'enduia una sensació agradable de tu, i sincerament, no pensava en res més enllà, escaldat potser de moltes altres vegades repetint a mateixa idèntica escena.
Com un actor que se sap el seu paper a la perfecció, executava cada mínim moviment, extensament assajat en el passat.
Vaig somriure, vaig fer alguna broma, em vaig apropar a la moto, vaig dir les típiques i tòpiques frases i em vaig acomiadar.
I tu em vas fer un petó.
Ho vaig trobar agosarat, no fora de contexte perquè la situació era propícia, però potser no m'ho esperava de tu, no et coneixia prou.
Em va agradar però vaig pensar que com altres vegades, aquest final era el mateix que en tantes altres ocasions.

No, no va ser aquella nit en la que em vaig enamorar de tu.

A poc a poc i amb petites coses vas anar guanyant terreny, cada dia una mica més, i una mica més, i una mica més, fins que un bon dia em vaig adonar que quan no hi eres et trobava a faltar, que quan et veia em feia un salt el cor, que necessitava parlar amb tu, estar amb tu, abraçar-te... i sense més ni més va arribar el moment de dir-te paraules d'amor molt més importants.

I te les vaig dir. I el millor va ser escoltar-te dir que tu senties el mateix.
Des d'aquell moment, les meves ganes de tu no han parat de créixer. I de la mateixa manera que el dia en el que em vaig adonar que t'estimava, segueixo sentint-me igual de feliç i afortunat d'estar al teu costat, immensament agraït a l'univers d'haver-te trobat i que hagis estat capaç de curar aquest cor temorós i escardat que anava pel món una mica desorientat i sense un romb fixe.

En el nostre aniversari, aquest petit cor, ja se sent a casa.

Avui et dic adéu

Setembre 2004: un noiet il·lusionat entrava per primer cop amb el seu joc de claus, a casa seva. La sensació va ser terrible, molta feina a fer i molts pocs diners per fer-la...
Maig 2005: després d'uns mesos amb el pis a porta tancada, comencen les obres.
Novembre 2005: entre enrabiades amb el paleta, acaben finalment les obres.
Juny 2006: després d'un període de problemes (a quin mes gros) el pis queda mes o menys llest per entrar a viure.
Agost 2006: entro finalment a viure-hi!

i passen els anys... nits solitàries, nits de festes descontrolades, cites, dinars, esmorzars amb la Ruth dissabtes al matí amb un fort mal de cap!! i molts molts records.

i avui et dic adéu.

Ultima nit amb tu...

 

L'alegria d'estar amb tu

Compartir, acariciar-te, riure, ballar, estimar-te, dormir, abraçar-te, somriure't.

L'alegria d'estar amb tu creix cada dia a mida que passa el temps, increïble..., quan penso que ja no puc estimar-te més, m'adono que segueixo tenint marge, i que el límit, és encara llunyíssim.

I potser sona tòpic, i potser sona a novel.la romàntica. I sabeu què? doncs que m'és igual com soni, perque se que estar amb tu em fa feliç, molt molt feliç, cada dia més collons!

T'estimo

Benvinguts!

Hola!

 

Benvinguts, he decidit obrir aquest blog per escriure de tant en tant els meus pensaments, les meves opinions sobre les coses que passen, les meves experiències, viatges, etc... una mica de tot i res en concret.

 

Donat que ja en tinc un altre de blog, però en italià, que molta gent que conec no entén, ara l'obro en català, i també obriré un en castellà.

 

Es l'avantatge de conèixer diferents llengües :) -> en anglès i francès ho deixo per més endavant !

 

Bon capde!