Recordo

Recordo el dia en el que vaig veure't per primer cop.
Tu estaves d'esquena, duies una samarreta vermella i uns texans. Et fregaves les mans i miraves nerviós de costat a costat.
Jo vaig aparèixer per la porta del bar i durant un parell de segons vaig poder observar-te sense que sabéssis que era allà dret, inevitablement et vaig repassar, i vaig pensar que m'agradaves.
Un segon després, com si sentissis la meva presència, et voltaves i em somreies apropan-te.

La primera cosa que em va cridar l'atenció va ser el teu somriure, la segona els teus ulls blaus. I vaig tornar a pensar que m'agradaves.
Aleshores vaig adonar-me que jo també estava nerviós, i tot i que ho vaig dissimular com vaig poder, jo sí que m'ho notava.

Vem xerrar, molta estona, hores senceres varen passar ben entretinguts, al principi parlant una mica en general i superficialment, i més tard de coses més íntimes. Ens vem intercanviar les primeres pinzellades del que temps més tard hauria estat la explicació completa de les nostres vides.

I se'ns va fer tard.

Quan ens vem acomiadar m'enduia una sensació agradable de tu, i sincerament, no pensava en res més enllà, escaldat potser de moltes altres vegades repetint a mateixa idèntica escena.
Com un actor que se sap el seu paper a la perfecció, executava cada mínim moviment, extensament assajat en el passat.
Vaig somriure, vaig fer alguna broma, em vaig apropar a la moto, vaig dir les típiques i tòpiques frases i em vaig acomiadar.
I tu em vas fer un petó.
Ho vaig trobar agosarat, no fora de contexte perquè la situació era propícia, però potser no m'ho esperava de tu, no et coneixia prou.
Em va agradar però vaig pensar que com altres vegades, aquest final era el mateix que en tantes altres ocasions.

No, no va ser aquella nit en la que em vaig enamorar de tu.

A poc a poc i amb petites coses vas anar guanyant terreny, cada dia una mica més, i una mica més, i una mica més, fins que un bon dia em vaig adonar que quan no hi eres et trobava a faltar, que quan et veia em feia un salt el cor, que necessitava parlar amb tu, estar amb tu, abraçar-te... i sense més ni més va arribar el moment de dir-te paraules d'amor molt més importants.

I te les vaig dir. I el millor va ser escoltar-te dir que tu senties el mateix.
Des d'aquell moment, les meves ganes de tu no han parat de créixer. I de la mateixa manera que el dia en el que em vaig adonar que t'estimava, segueixo sentint-me igual de feliç i afortunat d'estar al teu costat, immensament agraït a l'univers d'haver-te trobat i que hagis estat capaç de curar aquest cor temorós i escardat que anava pel món una mica desorientat i sense un romb fixe.

En el nostre aniversari, aquest petit cor, ja se sent a casa.